Cristina Bravo i Irene Riudavets són les dues arqueòlogues que hi ha darrere de Nurarq Menorca Arqueologia i Cultura, empresa amb la qual gestionen el poblat talaiòtic de Torralba d’en Salort (Alaior). Aquestes dues llicenciades en Història (per la Universitat d’Aberdeen i la Universitat de Barcelona, respectivament) acumulen una llarga experiència de camp i han treballat en projectes arqueològics a Escòcia, Anglaterra, Egipte i Mallorca, entre d’altres. En equip dirigeixen l’escola d’arqueologia de Sa Cudia Cremada Fieldschool Archaelogy i les excavacions a Torralba d’en Salort.
Com va néixer el vostre interès per l’arqueologia? Per què us vau decantar per la cultura talaiòtica?
(Irene) En el meu cas, em vaig començar a interessar per l’arqueologia gràcies a llibres i documentals sobre Egipte, quan era molt petita. Des de sempre m’ha fascinat aquella civilització, i per aquesta raó vaig decidir estudiar història amb l’objectiu de ser arqueòloga. Un cop acabada la llicenciatura, vaig realitzar un màster en Història Antiga i em vaig especialitzar en Egipte. D’aquesta manera vaig entrar a treballar amb un equip d’investigació (del qual encara som membre) que treballa a la ciutat d’Oxirrinc, a l’Egipte Mitjà.
Tot i això, la meva primera experiència de camp va ser als divuit anys a Torre d’en Galmés. La connexió entre la cultura talaiòtica, que em va interessar des del moment en què vaig començar a excavar, i el món egipci la vaig trobar en la figureta d’Imhotep, a la qual vaig dedicar el meu treball final de màster. Ara compagín les dues coses i dedic gran part de la meva investigació als recintes de taula, dels quals encara queda molt per descobrir.
(Cristina) Des de sempre m’havia agradat la història, les llengües antigues i l’arqueologia, si bé d’adolescent la meva passió era la història medieval, per la qual cosa en acabar la carrera a Escòcia m’hi vaig especialitzar. Posteriorment, em vaig especialitzar en Món Grecollatí per la UOC i la Universitat Autònoma de Barcelona, i l’arqueologia romana és el meu interès principal des de fa anys. Després de treballar en l’àmbit de l’arqueologia d’urgència al Regne Unit i a diferents parts de la península Ibèrica, vaig arribar a Menorca, on em vaig endinsar cada cop més dins la cultura talaiòtica.
Vaig trobar finalment que l’època del talaiòtic final i l’inici del món romà a l’illa era el moment que més m’interessava. La cultura talaiòtica ara centra la meva vida professional amb els projectes de recerca que tenim en marxa tant a sa Cudia Cremada com a Torralba, a més de pel fet de gestionar aquest segon jaciment.
Amb la vostra empresa Nurarq gestionau el jaciment de Torralba d’en Salort. Com va començar aquesta aventura més enllà de la vostra professió com a arqueòlogues? Per què vau decidir fer aquest pas?
Com a arqueòlogues autònomes vam pensar en la possibilitat de muntar una empresa que ens pogués aportar romanent per invertir-lo en investigació científica. És a dir, el que ens interessava era trobar una font extra de finançament que ens ajudés a dedicar-nos més a la investigació. La nostra idea era que aquesta empresa estigués relacionada amb el patrimoni arqueològic. L’any 2017 se’ns va ocórrer presentar una proposta de gestió integral del jaciment de Torralba d’en Salort als seus propietaris, la Fundació Illes Balears, emplaçada a Mallorca.
Què fa especial el jaciment de Torralba d’en Salort?
Torralba d’en Salort és un jaciment espectacular. Conserva, com a monument estrella, el recinte de taula més ben conservat de Menorca, a l’interior del qual, a més, es van documentar tres de les possibles divinitats que els talaiòtics adoraven, entre elles la icona de la Menorca talaiòtica, el brauet de bronze de Torralba. A banda d’això, té dos talaiots, una sala hipòstila, una petita necròpolis d’hipogeus i altres estructures que el fan un dels poblats més interessants de l’illa.
Sou un bon exemple de com es pot mantenir un equilibri entre la conservació del nostre patrimoni i el turisme, una tasca complicada. Quins són els principals reptes que heu afrontat?
Els reptes a l’hora de gestionar un jaciment no s’acaben mai. Les tres primeres temporades (l’etapa pre-COVID) van ser intenses perquè l’estat de les infraestructures del jaciment era bastant precari. A més, s’ha de tenir en compte que totes les despeses les sufragam nosaltres amb els nostres propis ingressos. L’any 2018, just una setmana abans d’iniciar la primera campanya d’intervenció arqueològica, ens va passar per sobre el famós cap de fibló, que va arrabassar més de vint arbres i va causar desperfectes a parets seques i al quiosc. Tot i així, vam aconseguir que l’empresa fos rendible i a partir del segon any vam poder destinar diners generats de l’activitat econòmica a la investigació científica i iniciar el projecte d’investigació.
Un dels reptes principals al qual ens enfrontam és l’acceptació del nostre model per part de la societat menorquina. Gestionar un jaciment de forma privada, sense ajuts públics de cap tipus, és un concepte que no acaba de quedar clar i que ens agradaria remarcar. Quan una persona paga l’entrada per visitar el jaciment, o per qualsevol de les nostres activitats, contribueix íntegrament no només al seu manteniment, sinó també a la recerca arqueològica, és a dir, a les excavacions anuals que feim. A més, aquest model de gestió també considera important tenir recursos suficients per a la contractació de gent (informadors a la caseta, personal de manteniment, etc.). Pensam que la gestió del patrimoni menorquí pot ser una via per generar llocs de feina a l’illa. Quan algú considera que no hauria de pagar per visitar Torralba, remarcam que cap cèntim dels seus impostos va destinat a aquest jaciment i, per tant, lliurement decideix invertir-hi quan el visita.
Com bé comentau, la investigació és un dels principals eixos de la vostra gestió. Quin és l’objectiu del vostre projecte arqueològic?
El nostre projecte d’investigació ara mateix se centra en l’excavació i posada en valor de la part central del jaciment, és a dir la zona on es concentren el recinte de taula i els dos talaiots. És una zona amb una alta densitat d’estructures, en algunes de les quals encara no s’ha intervingut mai. El 2020 vam encetar l’estudi de les estructures que envolten el talaiot gran. Es tracta d’un projecte ambiciós, a anys vista, que esperam que generi resultats que ens ajudin a comprendre una mica més l’etapa del talaiòtic inicial, de la qual encara tenim poca informació, i la transició entre aquesta etapa i el talaiòtic final, quan aparentment es construeixen els recintes de taula.
Recordàveu abans la primera campanya de l’any 2018. Quins resultats destacaríeu del que heu descobert fins ara?
La primera campanya tenia un objectiu molt clar: retornar l’espectacularitat al recinte de taula mitjançant l’eliminació del gran obstacle visual que representava l’enorme mur de paret seca construït davant la façana del monument. Evidentment, es va valorar l’impacte de l’eliminació de part del bé etnològic que representava aquest mur, que té fins i tot nom propi (“mur de sa Misèria”) i fa uns 200 metres de longitud. Tot i així, la intervenció era prou rellevant i vam eliminar només els 18 metres que tapaven la façana. D’aquesta manera vam aconseguir el nostre objectiu, a més de preservar gran part del bé etnològic.
La nostra sorpresa va ser que entre el mur i la façana del santuari van aparèixer estructures d’elevat interès arqueològic, que no s’havien documentat mai. Entre aquestes estructures hi destaca un paviment original del talaiòtic final que condueix a l’entrada del recinte, una llar de foc adossada a aquest paviment, un monòlit i dues cisternes, que també vam excavar, amb resultats força interessants que es publicaran en breu.
Quan comença la campanya 2021 i què teniu previst?
La campanya d’intervenció de 2021 a Torralba està prevista per al desembre. Es preveu continuar l’excavació de la plataforma superior i la zona sud del talaiot gran. Durant aquest any, a més, redactam dues memòries d’intervenció. La primera és la memòria quinquennal del projecte d’intervenció al recinte de taula de sa Cudia Cremada i la segona és la memòria de la intervenció centrada a la zona davantera del recinte de taula de Torralba. Aquestes memòries inclouen tot un seguit d’estudis especialitzats, entre els quals destaquen els de fauna, de ceràmica, d’indústria lítica i diverses datacions radiocarbòniques. Esperam poder publicar els resultats d’aquests projectes pròximament a revistes científiques especialitzades, una tasca que també és imprescindible en investigació, però normalment poc visible per al gran públic.
Què creis que podria suposar per a l’illa la declaració com a patrimoni mundial de Menorca Talaiòtica?
És clar que aquesta declaració generaria més interès cap a l’arqueologia de Menorca, una oportunitat per donar-se més a conèixer i, a més a més, rebre un turisme cultural amb gent interessada a venir a Menorca en qualsevol època de l’any per conèixer els jaciments de l’illa. Això no només seria positiu per a la gent que ens dedicam a l’arqueologia i la gestió cultural, sinó també per als propietaris d’allotjaments, restaurants, bars, cafeteries, botigues, etc. En definitiva, aquesta declaració, en termes econòmics, seria molt positiva per a molts sectors.
I, per descomptat, i encara més important, ser patrimoni mundial seria el major reconeixement que es podria rebre i ajudaria que la Menorca talaiòtica fos valorada per part de qui encara no la conegui o no hi hagi donat importància. Es tracta d’un títol que dona valor al patrimoni per si mateix, i un dels objectius més importants és que això ajuda a la seva conservació.
I com a investigadores, quin és el potencial de Menorca Talaiòtica? Quins reptes presenta la cultura talaiòtica?
Menorca Talaiòtica té tot el potencial que es vulgui. Parlant en termes d’investigació arqueològica, encara és més el que no sabem que el que sabem sobre molts aspectes de la prehistòria de l’illa. Per això, es fa imprescindible assegurar la continuïtat dels diferents equips que realitzam investigació en l’actualitat. Durant els darrers quinze anys s’han anat consolidant una sèrie d’equips que treballen molt bé a diferents jaciments i des de diferents perspectives. Això fa que darrerament s’hagi avançat en el coneixement de la prehistòria de l’illa a un ritme que s’hauria de, com a mínim, poder mantenir.
Econòmicament, creim que el potencial també és força elevat, encara que, ara com ara, viure del patrimoni arqueològic sigui bastant complicat. Creim que això és un problema, en part, d’actitud, ja que els mateixos menorquins no ens acabam de creure que el que tenim aquí és espectacular i que un viatger o un turista pot estar realment interessat a venir a l’illa pel simple motiu de visitar els monuments arqueològics. Això passa a altres llocs del món i és una cosa que de cada vegada és més comuna. El primer pas és creure’ns-ho i apostar-hi com una forma més de crear riquesa.
Finalment, i no per això menys important, la conservació d’aquest patrimoni arqueològic tan ric és també un dels grans reptes. Actualment els jaciments, en general, estan en un estat de conservació bastant bo, i això s’hauria de poder mantenir i millorar per a les generacions futures.