Damià Ramis és llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears, doctor en Prehistòria i Premi extraordinari de doctorat per la Universidad Nacional de Educación a Distancia. És membre del Consell Científic de l’Agència Menorca Talaiòtica. A l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats es va especialitzar en arqueozoologia, amb la tesi doctoral Estudio faunístico de las fases iniciales de la Prehistoria de Mallorca. Des de 2003 exerceix l’arqueologia com a professional independent, anys durant els quals ha dirigit i codirigit 77 campanyes d’excavació arqueològica, totes a les Balears i a Sardenya. És autor o coautor de 150 publicacions científiques de caràcter arqueològic.
Actualment, codirigeix els projectes de Cornia Nou, es Coll de cala Morell i Sant Agustí Vell a Menorca, i s’Hospitalet Vell, Sa Ferradura i ses Talaies de can Jordi a Mallorca. També és membre de l’equip del projecte d’excavació del poblat nuràgic de S’Urachi (San Vero Milis).
D’on va néixer el vostre interès per l’arqueologia?
D’al·lot ja m’agradava la història i l’arqueologia. Quan vaig començar la carrera d’Història a Palma es varen donar diferents circumstàncies propícies. D’una banda, al mateix curs vàrem coincidir un grupet d’alumnes interessats en l’arqueologia que ens vàrem anar engrescant plegats. A més, en aquells anys, a mitjans dels noranta, es varen reactivar els projectes arqueològics a Mallorca i això ens va permetre poder participar a moltes excavacions com a voluntaris. Vàrem conèixer arqueòlegs i també aficionats que feia molts d’anys que col·laboraven en excavacions. Fer feina amb ells i escoltar les seves històries em va fer descobrir tot un món que em va atreure molt.
I què és el que us va fer decantar-vos per l’estudi de la cultura talaiòtica?
De fet, vaig començar per l’extrem oposat de la prehistòria balear, estudiant aspectes del primer poblament de les illes. Mai m’he especialitzat específicament en l’estudi del talaiòtic, però les circumstàncies han fet que cada vegada una part més important de la meva feina estigui relacionada amb aquest període. Em vaig afegir a projectes ja existents d’excavació a jaciments talaiòtics i n’hem encetat d’altres, però seguim treballant a poblats de l’època anterior. Aquest desenvolupament d’una primera cultura autòctona illenca, com és la de les navetes d’habitatge, el trob fascinant. Ara bé, aquestes aldees acaben amb l’inici del talaiòtic, cosa que ens fa veure que hi ha un fil conductor que lliga tota la prehistòria menorquina i que només una visió transversal ens pot permetre enfrontar-nos als grans temes. I, en aquest sentit, la gran pregunta de la prehistòria de Menorca i de Mallorca és per què el món dels poblats de navetes entra en crisi i és substituït per una cultura que es dedica a construir torres monumentals.
Com a investigador, heu treballat en projectes arqueològics arreu de la Mediterrània, especialment a Mallorca i Menorca. Què fa singular la cultura talaiòtica menorquina respecte als seus contemporanis d’altres indrets?
La cultura talaiòtica de Menorca no presenta manifestacions tan monumentals, riques o creatives com la cultura nuràgica de Sardenya i, d’altra banda, mostra semblances molt clares amb el món talaiòtic mallorquí. El canal de Menorca sempre va ser un espai de circulació de persones, objectes i idees entre les dues illes; però també va marcar una separació. Aquesta tensió entre un origen compartit i uns lligams evidents amb Mallorca, d’una banda, i el sentiment d’una identitat pròpia com a illa, de l’altra, es perceben clarament a l’hora d’observar les manifestacions culturals talaiòtiques. En aquest sentit, la cultura talaiòtica de Menorca és original i única, ja que reflecteix tota la part final del procés de creació d’una identitat pròpia per part d’un poble que es va establir fa uns quatre mil anys a una illa verge i que desapareixeria sobtadament, sense deixar cap element de continuïtat, poc després de la conquesta romana.
En la vostra trajectòria com a investigador, quins són els projectes que us han marcat més o que hagin suposat un punt d’inflexió en la vostra carrera?
Segurament va ser el primer projecte, o conjunt de projectes, en què vaig participar, des de 1998 i durant una dècada, i que va consistir en la revisió del primer poblament humà de les Balears. Va ser una recerca que va generar debat, polèmica i enfrontaments. En aquest context és on em vaig formar com a investigador i vaig realitzar la meva tesi doctoral. També va tenir un ressò internacional important. Això em va permetre entrar en contacte amb arqueòlegs i altres especialistes de tot el món, amb alguns dels quals després hi acabaria col·laborant. Precisament, va ser Lluís Plantalamor qui em va proposar venir a treballar a Menorca.
En el Projecte Entre Illes vau començar a excavar de zero. Gràcies als treballs del vostre equip ara sabem que els seus habitants eren pagesos i que practicaven la metal·lúrgia. Quines singularitats més mostra aquest poblat, ubicat en un lloc tan inaccessible i inhòspit?
La nostra hipòtesi de partida quan, l’any 2011, vàrem començar a excavar es Coll de cala Morell és que es tractava d’un assentament vinculat a les xarxes de navegació i comerç exterior de la fi de l’edat del bronze. Després de dotze anys de recerca, no hem trobat evidències de navegació, comerç marítim o pesca. La mar no va ser un factor important a l’hora de fundar l’assentament. En canvi, com has dit, es tracta del poblat habitat per una comunitat pagesa. Té dues grans basses de recollida d’aigua de pluja, que no deixen cap dubte sobre el caràcter estable de l’ocupació. La seva cronologia tampoc és la que s’havia suposat inicialment ja que, igual que els altres assentaments de navetes que s’han estudiat a Menorca, es Coll de cala Morell s’abandona cap al 1200 aC, coincidint amb les primeres evidències de construcció de talaiots a l’illa.
Per tant, la interpretació més raonable que sorgeix sobre la ubicació del poblat és la preocupació defensiva dels seus habitants. Tenint en compte que el mur de tancament protegeix l’accés des de terra ferma, tot això fa plantejar l’existència d’una conflictivitat, possiblement d’una intensitat baixa. És un tema complex, perquè es Coll de cala Morell conviu amb altres poblats propers, com el de Clariana, situats a zones planes i sense elements defensius visibles. Però, a la vegada, a la zona de la Vall existeixen diversos poblats de navetes situats en turons i muradats, com el de sa Bassa Verda.
El projecte de Cornia Nou desperta també molt interès campanya rere campanya. Quins avenços ha suposat en el coneixement dels talaiòtics? Esteim més a prop de poder determinar la funció dels talaiots?
Cornia Nou destaca, especialment, per les seves aportacions a la fase inicial de la cultura talaiòtica, que fins ara es coneixia sobretot a partir dels jaciments funeraris. Les excavacions d’aquests darrers quinze anys han proporcionat informació molt valuosa sobre la comunitat pagesa que el va habitar entre l’any 1000 i el 500 aC, aproximadament. Han permès definir el tipus d’agricultura, de ramaderia i les estratègies de pastura que practicaven, dins el context d’una societat complexa, amb un tipus d’organització del treball de caràcter comunitari a l’interior i a l’entorn dels edificis excavats. Hem pogut determinar que el gran talaiot del jaciment forma part, possiblement ja des de la seva concepció, d’un conjunt arquitectònic amb dos grans edificis adossats on hi tenien lloc feines de transformació i emmagatzematge de productes agropecuaris.
En aquest context, i tenint en compte la gran inversió de treball en la seva construcció, és evident el significat social i simbòlic del talaiot. Ara bé, sobre les activitats concretes que tenien lloc a la plataforma superior dels grans talaiots massissos, encara ens movem al terreny de les especulacions, ja que aquest pis, per desgràcia, no s’havia conservat. De tota manera, probablement els talaiots tenien funcions diverses. En aquest sentit, el talaiot petit de Cornia Nou és en realitat el portal monumental d’accés a un recinte fortificat situat a un turonet. Aquests propers anys tenim l’objectiu d’investigar aquesta murada vinculada al talaiot, que pertany a un moment en què resulta inesperat trobar un assentament fortificat. Cornia Nou no deixa mai de sorprendre.
Ara que ja tenim data per al Comitè de Patrimoni Mundial al setembre, quins reptes creieu que té per davant MT més enllà d’aconseguir aquest reconeixement internacional?
Allò que ha quedat finalment definit com a MT crec que ha de ser considerat com la part representativa d’una realitat molt major com és el conjunt del patrimoni arqueològic de l’illa. Possiblement, la meva visió respecte les motivacions globals de la candidatura és incompleta o esbiaixada, però crec que els objectius fonamentals a llarg termini han de ser la conservació i el coneixement de tot aquest patrimoni. I aquests són uns aspectes sobre els quals s’ha treballat moltíssim durant els anys de preparació de la candidatura. Fa quinze anys no hauria pensat mai que avui ens trobaríem en una situació així de favorable. El coneixement, la sensibilitat i l’interès per part de la població menorquina han augmentat de manera molt rellevant, i també s’ha dinamitzat la recerca arqueològica. Crec que els reptes futurs consisteixen sobretot a consolidar i potenciar el que s’ha aconseguit.
Pel que fa a la recerca científica, seria interessant integrar Menorca en estudis d’àmbit internacional, com els de l’ADN humà antic, que estan proporcionant resultats molt rellevants, i de gran difusió, aquests darrers anys a la Mediterrània. I, des d’un punt de vista local, hi ha temes concrets sobre els quals fa falta aprofundir especialment, com el que ja hem anomenat de l’origen de la cultura talaiòtica, i també el seu final. Això darrer passa necessàriament per una dinamització de l’arqueologia d’època clàssica que permeti explicar el procés de romanització de l’illa i la desaparició de tot el substrat anterior. Però tot arribarà.