Cristina Rihuete és professora de Prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va estudiar arqueologia a la Universitat de Barcelona i un postgrau a Chicago, i es va especialitzar en antropologia física amb la seva tesis sobre la Cova des Càrritx.
Juntament amb Vicente Lull, Roberto Risch i Rafael Micó, formen el grup de recerca ASOME-Arqueoecologia Social Mediterrània, l’objectiu principal del qual és la reconstrucció de la dinàmica social, econòmica i ecològica de les societats que habitaven la conca occidental de la Mediterrània al llarg de la Prehistòria tardana, entre el III i el I mil·lenni aC.
Les seves investigacions s’han centrat principalment a les Balears i al sud-est de la península Ibèrica. Entre els jaciments investigats hi ha l’assentament talaiòtic de Son Fornés (Mallorca), les coves pretalaiòtiques des Càrritx, Es Musol i Es Forat de ses Aritges (Menorca), la naveta funerària de Ses Arenes de Baix (Menorca), i els assentaments i cementiris argàrics de Gatas i Fuente Álamo (Almeria) i La Bastida, Tira del Llenç, Turó del Morrón i L’Almoloya (Múrcia).
Sempre vau tenir clar que volíeu ser arqueòloga? Com va sorgir la vostra passió per aquesta disciplina?
A la meva família, com en tantíssimes altres de l’època, ningú no havia anat a la universitat. La meva mare va fer allò impossible perquè això acabés i ens va inculcar la passió per conèixer, per descobrir. I l’arqueologia és això en estat pur. Van ser les piràmides d’Egipte les que em van enganxar quan van aparèixer al temari de l’institut.
Com va sorgir la connexió amb la cultura talaiòtica de Menorca?
La meva vinculació amb Son Fornés des de finals dels anys vuitanta va fer que m’interessés per la prehistòria de Menorca, tan semblant i, alhora, tan diferent de la Mallorca.
Vau ser part de l’equip que va dur a terme les excavacions a la Cova des Càrritx després del seu descobriment i vau fer la tesi doctoral sobre aquesta cova funerària. Com recordeu aquests moments?
La feina a Càrritx va ser un repte fabulós per al nostre equip. És més que estrany trobar un dipòsit funerari pràcticament intacte, amb objectes arqueològics tan excepcionals i tan meravellosament conservats. Ens va obligar a dissenyar una metodologia d’excavació a l’alçada de la singularitat de la cova i, també, a tastar noves maneres d’analitzar i conservar els materials arqueològics en col·laboració amb especialistes de disciplines tan diverses com la geologia, la bioquímica o la genètica. Els quatre anys que vaig viure a Ciutadella van ser d’una intensitat formidable. Ja ha passat un quart de segle, però els records d’aquella època encara són elèctrics.
Tot i que es va descobrir el 1995, la Cova des Càrritx està de plena actualitat amb el vostre darrer estudi, que ha resultat en la primera prova directa en humans de l’ús de substàncies psicoactives a Europa. Com ha estat el procés d’aquest estudi? Des de quan estava en marxa?
La Cova des Càrritx va guanyar fama internacional pel dipòsit de cabells humans conservat en una de les sales més recòndites, al costat de l’instrumental emprat en un complex ritual funerari basat en el pentinat, tenyit i tallat de flocs que es guardaven en unes fascinants capsetes fetes amb fusta, os i banya. Vam aprendre moltes coses d’aquest dipòsit, però moltes altres continuen sent un enigma, com el nombre de persones a què corresponen els flocs, el sexe i l’edat, o la substància amb què s’elaborava el tint.
La possibilitat d’aprofitar els cabells per indagar sobre el consum de drogues és deguda a Elisa Guerra Doce, de la Universitat de Valladolid, que és una autoritat en la matèria. Va ser el 2015 quan ens va proposar provar als cabells de Càrritx els procediments que Hermann Niemeyer, de la Universitat de Xile, havia assajat amb èxit en mostres de l’arqueologia andina. El temps transcorregut dona compte de la dificultat i la complexitat de l’estudi, ja que a més d’identificar alcaloides específics calia garantir que les anàlisis es poguessin replicar.
Què us ha portat a pensar que es podria tractar dels cabells d’un xaman?
La hipòtesi es basa en diverses línies d’evidència. D’una banda, dues de les tres substàncies identificades són al·lucinògens potents que actuen sobre el sistema nerviós central i alteren la percepció, l’estat d’ànim, la cognició i el comportament. Sabem també que el consum va ser continuat i, atesa la toxicitat d’aquestes substàncies, cal imaginar un coneixement molt especialitzat en la inducció deliberada d’estats alterats de la consciència, que és una característica del xamanisme. A Menorca tenim evidències de l’ús ritual de coves l’accés a les quals podia ser extremament perillós, com la Cova des Mussol, i que denoten cerimònies de tipus endevinatori o propiciatori en què intervenien figuretes amb forma híbrida, meitat humana, meitat animal, i que també podem relacionar amb pràctiques xamàniques.
Finalment, la capseta de la Cova des Càrritx que contenia els cabells analitzats estava decorada amb motius de cercles concèntrics, típics també d’altres grups arqueològics de diferents èpoques, i que solen interpretar-se com un símbol de la dilatació de les pupil·les que es produeix en ingerir substàncies que permeten “obrir l’ull”, obrir la percepció o el coneixement interior, i que, novament, podem relacionar amb el xamanisme.
Considereu alguna hipòtesi de per què els talaiòtics van amagar els cabells després de pintar-los i tallar-los?
Creiem que l’ocultació dels elements d’aquest ritual funerari peculiar es deu a una crisi profunda en els sistemes de creences de la societat menorquina que van coincidir amb el cessament de cerimònies funeràries ancestrals.
Quines altres vies d’estudi sobre els talaiòtics obre la vostra investigació?
Esperem que aquest tipus d’anàlisi es pugui replicar en altres projectes de recerca que, posteriorment al de la Cova des Càrritx, també han recuperat cabell, com al seu dia la Cova des Pas i, més recentment, la Cova de Biniedrís, on ha pogut precisar-se que els flocs van ser tenyits amb ocre. La diversitat de contextos i, si escau, cronologies, podria enriquir les perspectives que ha obert aquesta línia de recerca.
Com a investigadora, quins són els projectes arqueològics de Menorca que seguiu amb més atenció?
Per escala, complexitat i justícia històrica al ciclopeisme menorquí, sens dubte destacaria Cornia Nou i els treballs als diferents cercles de Torre d’en Galmés. També mereix especial atenció la investigació recent a Cala Morell, que devem a l’originalitat i la bona feina del projecte Entre Illes, així com les interessants perspectives que han obert les campanyes realitzades a Sa Cudia Cremada.
A principis d’aquest mes rebíem la notícia de l’aval d’ICOMOS a la candidatura de Menorca Talaiòtica, que deixa el camí clar per ser declarada Patrimoni Mundial. Quins reptes creus que té MT al davant, més enllà d’aconseguir aquest reconeixement?
El mateix repte que tenim com a societat: preservar el llegat dels pobles que ens han precedit perquè les generacions futures puguin continuar aprenent-ne. La nostra espècie té un tresor il·limitat que resideix en la capacitat de crear i d’autoconèixer-se, de viure diverses vides gràcies a la nostra facultat de saber i traspassar coneixement. Això és riquesa i herència de la bona. I no només intangible, també material. Vist així, el veritable repte és que els beneficis dels tresors col·lectius siguin igualment col·lectius.