L'associació Mujeres para el Diálogo y la Educación i el seu projecte "Mujeres en el Patrimonio Mundial de España" dediquen un espai al paper de la dona a la Menorca Talaiòtica aquest mes de novembre. La seva presidenta, Giovana G. Calderón, ha entrevistat Antoni Ferrer, director de l'Agència Menorca Talaiòtica, al programa "Marca Espanya" de Ràdio Exterior d'Espanya, on aprofundeix en la vida de les dones en aquestes societats insulars i la contribució de les arqueòlogues al descobriment del nostre llegat prehistòric.
Tal com explica Calderón a la web de "Mujeres en el Patrimonio Mundial de España", encara no hi ha gaire informació sobre el paper de la dona a la Menorca Talaiòtica, però s'han iniciat estudis que aviat ens proporcionaran més dades. Segons indica Antoni Ferrer, com els enterraments solen ser col·lectius, els ossos no solen trobar-se en connexió anatòmica. Per tant, en molts casos no sabem si un os concret pertanyia a un home o dona. Així mateix, l'absència d'aixovar o ornaments és un altre problema per identificar aquestes restes.
D'altra banda, no s'han documentat diferències entre sexes pel que fa a la realització d'esforços físics intensos, però no se sap si aquesta manca es deu al motiu abans exposat. Potser les anàlisis genètiques, que permeten diferenciar el sexe de l'individu a partir d'ossos altrament indiferenciables, puguin aportar dades en un futur immediat.
El que sí que se sap és que els homes tenien una esperança de vida una mica més elevada. Als llocs funeraris apareixen menys dones adultes que homes adults, cosa que permet suposar que morien abans d'arribar a l'edat adulta en una proporció més gran que els homes. S'ha plantejat que potser les dones estaven pitjor alimentades i/o ateses durant la infància.
D'altra banda, els embarassos implicaven un gran desgast físic per a les dones, cosa que també podria influir en la seva menor esperança de vida. En qualsevol cas, entre els 15 i els 20 anys es produïa una mortalitat més gran entre les dones, vinculada a complicacions durant el primer embaràs.
Arqueòlogues pioneres
Entre les arqueòlogues pioneres en la investigació de la Menorca Talaiòtica, destaca
Margaret Alice Murray (1863-1963), antropòloga anglo-índia i primera dona egiptòloga. Va ser nomenada professora d'arqueologia al Regne Unit i va treballar a l'University College London (UCL) del 1898 al 1935. Incapaç de tornar a Egipte a causa de la Primera Guerra Mundial, va centrar la seva investigació en la hipòtesi del culte de les bruixes. Murray també es va involucrar estretament en el moviment sufragista, es va unir a la Unió Social i Política de les Dones d'Anglaterra (WSPUS) i va dedicar molt de temps a millorar l'estatus de les dones a l'UCL. Del 1921 al 1931 Murray va emprendre excavacions de llocs prehistòrics a Malta i Menorca.
Va viure a Menorca entre els anys 1930 i 1931 on va desenvolupar el seu interès pel folklorisme i va ser la primera persona que va fer una excavació arqueològica moderna a Menorca. Aquesta primera excavació científica d´un jaciment menorquí va ser encarregada pel Museu d´Etnologia de la Universitat de Cambridge. La feina va ser recollida en tres volums fonamentals per a l'estudi de l'arqueologia prehistòrica,
Cambridge Excavations in Minorca (1931-34), que incloïen més de cent pàgines amb imatges i fotografies.
Va tornar anys més tard per conèixer l'illa del Llatzaret. Margaret Murray va escriure de manera independent i, fins i tot quan ja havia complert 100 anys, va publicar un treball final, la seva autobiografia titulada
My First Hundred Years (1963). Més tard, aquest mateix any, va morir de causes naturals.
Una altra pionera va ser l'arqueòloga menorquina
Maria Lluïsa Serra Belabre (1911 – 1967) que va desenvolupar les seves investigacions entre els anys 50 i 60 del segle XX. També va ser historiadora, arxivera i bibliotecària i va dedicar la vida al patrimoni cultural de l'illa que la va veure néixer. Va ser directora de la Casa de Cultura de Maó (Menorca), entre moltes altres responsabilitats. Va estudiar la història de Menorca a través dels seus arxius, biblioteques i jaciments arqueològics.
D'entre tots els jaciments en què va intervenir per al seu estudi, destaca Sant Vicenç d’Alcaidús (Alaior, Menorca), clau interpretativa per a les seves teories sobre els habitatges talaiòtics. Una de les seves principals aportacions a la investigació va ser la sistematització de les unitats domèstiques prehistòriques de l'illa, els cercles.
També va dirigir nombroses intervencions de camp a l'illa, destacant la troballa de les basíliques paleocristianes des Fornàs de Torrelló i l'Illa del Rei, o les excavacions de, entre d'altres, la naveta de Biniac. Amb Luis Pericot va codirigir un ambiciós projecte becat per la Fundació March que va incloure l'excavació arqueològica de nombrosos assentaments, l'elaboració de topografies i planimetries, i la
restauració de la cèlebre naveta des Tudons.
Serra va difondre el ric patrimoni menorquí a través de diverses publicacions científiques i divulgatives, a més de la seva participació en una infinitat de congressos nacionals i internacionals. Va situar Menorca al centre del panorama científic, el punt culminant va ser l'organització del X Congrés Nacional d'Arqueologia a l'illa (1967). Va deixar inacabat un projecte de gran envergadura,
La història de Menorca, en el qual havia posat molt entusiasme. La petita història d'aquesta obra va ser relatada a la Revista de Menorca anys després, el 1973.