Francesc Isbert Vaquer és llicenciat en Belles Arts, especialitzat en Restauració per la Universitat de Barcelona (1988). Nascut a Montuïri (Mallorca), desenvolupa la seva activitat professional en l’àmbit de la salvaguarda i l’estudi del patrimoni artístic menorquí, pintura, escultura i béns mobles en general, amb especial dedicació a la restauració arqueològica. Ha participat i dirigit diversos projectes a Torre d’en Galmés, Trepucó, Binisafullet, Biniai Nou, Son Catlar, Talatí, Montefí, Torralba d’en Salort, Morella, naveta dels Tudons i Torrellissar.
Membre de l’Institut Menorquí d’Estudis i de l’Associació d’Amics del Museu de Menorca, també ha format part de la comissió que va impulsar la candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial de la UNESCO. L’any 2019 va rebre l’Ordre del Mèrit Civil pel seu compromís personal i contribució social.
Què us va empènyer a dedicar-vos a la restauració i conservació del patrimoni?
Es pot dir que va esser un imprevist. Jo cursava la carrera de Belles Arts a Barcelona amb la idea de fer escultura, però una desavinença amb un professor d’aquesta matèria em va fer canviar els plans inicials. Després d’establir contacte amb totes les especialitats de la Facultat em vaig decantar per la de restauració.
I què és el que us va atreure de l’estudi de la cultura talaiòtica menorquina?
Tot va esser coincidència. Vaig acabar la carrera de Belles Arts l’any 1988, però a l’estiu de l’any anterior havia fet feina de pràctiques a Mallorca restaurant material arqueològic procedent d’un excavació a Sa Mesquida (Calvià), sota la direcció de Margarita Orfila. I va resultar que a l’estiu es va celebrar a Maó un congrés d’arqueologia paleocristiana on també hi participà Margarita Orfila i la direcció del museu li demanà si coneixia qualque restaurador per cobrir un contracte de tres mesos que havia convocat la Conselleria de Cultura del Govern Balear. Ella va dir que en coneixia un que havia acabat la carrera; l’1 d’octubre vaig començar i fins el dia d’avui. El fet d’haver treballat quasi vint anys en el museu amb la major part de material talaiòtic que avui s’exposa, a més de participar en excavacions i projectes, vulguis o no creà un lligam amb tot el que està vinculat amb la cultura talaiòtica menorquina i que continua fins avui.
En la vostra àmplia trajectòria com a restaurador destaquen les actuacions “in situ” en jaciments i monuments arqueològics de tot Menorca. Quins són els que us han marcat més o que hagin suposat un punt d’inflexió en la vostra carrera?
Cada intervenció és un repte perquè encara que en general tot són “pedres”, cada jaciment i monument és únic, cadascun amb la seva problemàtica. Però si m’he de decantar per algun, la restauració i aixecament de la taula de Binissafullet, i l’aixecament i restauració del cercle Cartailhac del jaciment de torre d’en Galmés.
La taula perquè va ser la primera intervenció en un monument d’aquestes característiques que vaig fer a Menorca i que va implicar aixecar l’única taula fins ara fora de les aixecades en l’època talaiòtica. El cercle Cartailhac perquè es tracta d’un hàbitat talaiòtic molt espectacular que abans de l’excavació només era un gran claper de pedres i, al final, el resultat va ser el cercle més espectacular i més ben conservat de Menorca.
Actualment, en quins projectes esteu involucrat?
Cada estiu participo com a codirector en l’excavació d’Amics del Museu de Menorca de la casa nord de Torre d'en Galmés, coordinant la conservació i restauració de les estructures i el material arqueològic que pugui sortir, així com els estudiants de restauració que també hi participen. La darrera intervenció que he dirigit ha sigut l’adequació de la naveta de Torrellissar Vell, que estava en perill d’esfondrar-se.
Heu participat intensament en les diferents etapes de preparació de la candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial. Com heu viscut tot aquest procés?
Jo crec que tothom que hi ha participat ha aportat el que ha pogut dins del seu abast, vivint-ho amb intensitat i com un repte, sobretot quan van tirar endarrere la candidatura; encara que va ser una garrotada, les administracions de l’illa van continuar i es van refer per aconseguir finalment el premi de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial.
Amb la vostra experiència com a restaurador i en l’àmbit de la conservació, quins reptes veieu per a Menorca Talaiòtica ara que ja és patrimoni mundial?
El ventall de reptes pot ser molt ampli, i en el cas de Menorca encara s’incrementa per la gran quantitat de jaciments i monuments existents. Per enumerar-ne alguns, destacaria ampliar l’adequació per ser visitats d’alguns dels que són fora de les rutes turístiques i són menys coneguts, conservació i manteniment, previsió de noves excavacions i manteniment de les programades...