Es troba situat dalt d'un turó d’uns 100 metres d’alçada des d'on es té una perfecta panoràmica de bona part de la costa sud de Menorca. Aquesta privilegiada ubicació sumat a la seva gran superfície, fan pensar als especialistes que aquest poblat exercia certa supremacia sobre la resta de poblats de l'illa.
El lloc va ser ocupat per l’home des dels primers moments que Menorca va ser habitada durant l’inici de l’edat del bronze i, per les restes trobades, va ser habitat fins l'època medieval. El seu màxim esplendor, emperò, el viu des del 1.200 aC fins l'època romana.
El jaciment arqueològic de Torre d'en Galmés està format per un gran nombre de construccions, entre les que destaquen els seus
que en origen tenien una funció funerària.
La zona està museïtzada i compta amb un centre d'interpretació molt recomanable abans de la visita. Des del poblat es pot accedir a visitar
Jaciment arqueològic cedit gratuïtament al Consell Insular de Menorca per l’Administració General de l’Estat, amb fins de conservació, restauració, investigació i posada en valor.
Dilluns: accés lliure.
Entrada general: 3€ / Tarifa reduïda: Majors de 65 anys, joves de 8 a 15 i grups (min. 10): 1,80€ / Menors de 8 anys, dilluns i guies turístics: Entrada gratuïta
S'hi arriba per la carretera d'Alaior a Son Bou. En el punt quilomètric 2,2 es gira a l'esquerra per un camí rural i es recorren 1,3 quilòmetres fins el jaciment.
Accessible per l'itinerari 16 del Camí de Cavalls (Son Bou – Cala en Porter).
Hi ha cartells informatius. Hi ha un
amb vídeos explicatius, plafons informatius i reproduccions de material arqueològic recuperat en el jaciment.
Més informació:
Període talaiòtic
Les construccions visibles en l’actualitat van ser bastides durant el període talaiòtic (a partir de l’any 1000 aC aproximadament).
La visita al jaciment comença per la part alta del poblat. El primer monument que trobam és el cercle 2, una casa talaiòtica circular amb pati central i cisterna. Seguint el recorregut tot just darrere el cercle 2 trobam el cercle 3, del qual sols es conserva la meitat de la planta. Al costat hi trobam un espai ampli sense restes constructives que fa pensar que va ser una plaça entremig de les cases del poblat.
A la part alta de la carena, alineats de llevant a ponent, hi trobam tres talaiots. El terme deriva del mot talaia que significa “torre de vigilància” però avui en dia, tot i que es creu que puntualment servien com a torres de guaita, no se’n té clara la funció. És probable que es contruïssin per altres motius, com ara servir de fita en el territori o com a símbol de poder. D’aquests talaiots es coneix poca cosa, ja que no han estat objecte d’intervenció arqueològica.
El talaiot central, el més gran del poblat, en un moment indeterminat va ser desmuntat en part, fet que permet observar la tècnica constructiva a base de murs concèntrics superposats. Al peu del talaiot mirant cap al sud, hi ha el recinte de taula, que va estar en ús durant el talaiòtic final. És un edifici de planta absidial, amb la façana lleument còncava i murs ciclopis de doble parament, voltats de pilastres laterals adossades a l’interior. La taula propiament dita té la pedra vertical parcialment rompuda i la pedra capitell caiguda al seu davant.
És en aquest recinte on es va fer la troballa més espectacular de tot el jaciment: una figureta egípcia de bronze de 15 cm que representa Imhotep, déu egipci de la medicina. Aquesta figureta evidencia que a la Menorca del talaiòtic final hi arribaven influències culturals de llocs ben llunyans, i que els menorquins eren capaços d’integrar nous elements dins el seu sistema de creences.
Ben davant el recinte de taula, a l’altra banda del camí, podem veure una casa talaiòtica de pati central, amb l’interior excavat. Segueix la pauta de les cases de planta circular, amb l’entrada orientada al sud, i pati central amb el fogar. Destaca la presència d’una sitja al centre de la construcció, que seria un dipòsit pels ocupants de la casa, possiblement una cisterna per tenir aigua durant tot l’any.
Continuant el camí central i baixant cap a la zona sud del poblat, trobam un camí a l’esquerra que porta fins a un parell de coves. La primera és una cova d’enterrament d’època talaiòtica tot i que les tombes antropomorfes excavades al terra han de correspondre a l’època tardorromana. La segona cova, coneguda com “la de l’oli”, en origen devia ser un hipogeu d’enterrament d’època pretalaiòtica, però que en època medieval va ser utilitzada com a tafona. Al seu interior encara es poden veure restes del trull per premsar les olives.
Al final del camí, a la part sud del poblat, trobam un conjunt d’estructures format pels cercles 6 i 7 i una sala hipòstila coneguda com a recinte Flaquer, pel fet que va ser excavada, junt amb part del recinte de taula per Joan Flaquer a principis dels anys 40 del segle XX.
La part posterior del recinte cobert, també anomenat sala hipòstila, es conserva en l’estat original mentre que la part davantera ha estat restaurada l’any 2004. Dins el recinte Flaquer trobam unes columnes construïdes amb blocs de pedra més estrets a la base que al capitell (anomenades columnes mediterrànies). L’estructura va recoberta amb unes lloses de pedra de forma rectangular i no gaire gruixades. Tot el conjunt debia anar recobert de terra i elements vegetals per fer-lo impermeable.
El següent espai visitable és el pati davanter del cercle 6 que dona accés a l’interior del cercle. És una típica casa de planta circular de la segona fase de la cultura talaiòtica. Al mig de la casa hi ha el pati central, que seria un espai a cel obert, i al seu voltant es distribueixen les diferents habitacions. La zona est sembla un espai dedicat a treballs domèstics (s’hi han recuperat objectes de metall i de processament d’aliments), i al costat oest trobat tres petites habitacions possiblement destinades a magatzem i a espais domèstics. L’habitació ubicada al nord-oest seria un espai dedicat al descans, ja que s’hi ha trobat una estructura elevada construïda amb la mateixa roca mare (interpretada com un llit), i un braser per mantenir l’habitació calenta i il·luminar.
Per visitar el cercle 7 hem de dirigir-nos al costat oest del conjunt, on trobam l’accés a la segona casa. Destaca la presència d’un sitjot just al davant de la porta d’accés. Possiblement va servir per a l’emmagatzematge d’aigua que vingués del pati central del cercle 7.
El primer que destaca de l’edifici és l’entrada monumental, formada per brancals monolítics i llinda. Es passa un petit corredor per arribar al pati central de la casa. Les habitacions es distribueixen al seu voltant seguint un patró molt similar a altres exemplars coneguts. La peculiaritat d’aquesta casa és que va ser abandonada de forma sobtada i els seus habitants no van tenir temps d’emportar-se cap dels objectes que contenia. Així, s’ha pogut documentar la posició original de les eines, recipients i ornaments. Es van trobar fins i tot objectes que no solen aparèixer amb freqüència a les cases, com denes de pasta de vidre que devien formar part de collars.
Tanmateix, la troballa més sorprenent d’aquest cercle va ser la descoberta de diversos esquelets humans al pati central. Aquest és un fet del tot inusual, ja que no s’ha documentat cap altre cas. L’estudi antropològic va permetre saber que els cossos van estar exposats a l’aire lliure al mateix lloc on van morir, durant algunes setmanes, ja que alguns tenien marques de dents de carnívors. Després, algú va recollir els ossos, agrupant-los en posició fetal i amb el crani situat al sud.
Aquest fet excepcional, juntament amb l’abandonament sobtat de la casa, es podria relacionar amb un esdeveniment violent lligat a la Segona Guerra Púnica.
Al nord-est del conjunt hi ha un altre conjunt format per dues cases, denominades edifici 1 i edifici 2. Totes dues han estat objecte d’excavació arqueològica i ofereixen un resultat molt interessant i diferent respecte d’altres estructures del poblat.
L’edifici 1 és una típica casa talaiòtica però amb la singularitat que només se n’ha conservat la forma original exterior. L’interior va ser totalment reformat, primer en època romana, formant un gran espai rectangular i noves habitacions, i posteriorment, en època islàmica, es va modificar tota la zona est i sud, canviant-ne totalment l’aspecte interior.
L’edifici 2 es troba situat al costat de l’anterior, separats per un petit passadís. En aquest cas, l’estructura interna es conserva en millors condicions a la zona oest. Tot i que també va patir modificacions d’època romana, l’habitació nord-oest es conserva amb el seu format original.
Entre el mur de ponent dels cercles 6 i 7 i al sud dels edificis 1 i 2, hi ha un espai que conforma una mena de plaça on podem apreciar un seguit de sitges de diverses mides que tenen la funció de recollida d’aigua de pluja. Hi ha un sistema de canalitzacions que comunicaria una sitja amb l’altra per anar decantant l’aigua per depurar-la.
S’ha de tenir en compte que a Menorca no és habitual trobar aigua accessible durant tot l’any: els únics llocs on és possible trobar-ne és als torrents dels fons dels barrancs, i Torre d’en Galmés es troba a 1,5 km en línia recta del barranc més proper, el de cala en Porter. Per altra banda, excavar pous és molt costós, ja que les aigües subterrànies es troben normalment a gran profunditat. És per aquest motiu que els habitants de Torre d’en Galmés recollien l’aigua de pluja per abastir-se ells mateixos i els seus animals.
Seguint el recorregut marcat, en direcció oest, arribam a l’anomenat Cercle Cartailhac. És una casa circular de pati central, un recinte cobert i un ampli pati davanter, i és un dels exemples d’hàbitat d’època talaiòtica final més ben conservats de tot Menorca. Porta aquest nom perquè va ser descrit i dibuixat per primer cop per l’arqueòleg francès E. Cartailhac, que a finals del segle XIX va venir a les Illes Balears per fer un estudi dels monuments prehistòrics, i es pot considerar un dels primer autors científics que escriuen sobre aquest tema.
Per accedir al conjunt s’ha de passar una porta amb llinda, que dona accés a un corredor que antigament estaria cobert. D’aquí es passa al gran pati davanter on es poden veure diversos àmbits, dins un dels quals destaca la presència d’un forn. A prop d’aquesta estructura s’hi van trobar hams de bronze, fet que permet proposar que es començaven a explotar els recursos marins amb més intensitat que en fases anteriors.
Com en altres exemples d’aquest tipus de cases, des del pati central de la casa s’accedeix a les diferents habitacions. Cal destacar el treball de la pedra en aquesta estructura. La mateixa façana de la casa és espectacular, formada per grans blocs monolítics col·locats de forma vertical sobre un sòcol de pedra. Per damunt d’aquest s’hi disposen dues filades horitzontals de grans blocs. També l’acabat de les columnes i els capitells que delimiten el pati és molt acurat. Per la cronologia obtinguda durant l’excavació, es va determinar que aquesta casa va ser construïda al segle III aC, motiu pel qual la tècnica de talla ja estaria més perfeccionada. Aixi doncs, segurament ens trobam davant d’un dels darrers edificis construïts al poblat de Torre d’en Galmés.